FacebooktwitterlinkedinmailFacebooktwitterlinkedinmail

Quan parlem de comptar persones en llocs concorreguts – ja sigui per motius de seguretat, d’optimització dels recursos o d’ avaluació de les campanyes de comunicació – ens imaginem estacions de tren, concerts, discoteques, centres comercials, aeroports, fires, … i també museus.

 

Encara que apliqui a molts sectors, el comptatge de persones s’ha d’acabar traslladant en indicadors que estiguin alineats amb la realitat de cada una de les disciplines. Per això quan a Counterest ens vam plantejar que podria tenir sentit dirigir-nos també a museus, el primer que vam fer va ser anar a parlar amb un dels referents del sector a casa nostra: l’Eduard Carbonell, catedràtic d’ Història de l’Art i director del MNAC entre els anys 1994 i 2005. Volíem conèixer la seva opinió sobre com es podia aplicar el comptatge de persones a la realitat dels museus.

 

L’Eduard ens va rebre molt amablement a casa seva, una casa que semblava homenatjar tots els tresors de la cultura i els ideals humanistes i que ràpidament em va fer dubtar que el nostre discurs de comptar, mesurar i optimitzar hi tingués cabuda. No obstant, després de dedicar uns breus minuts a entendre què fèiem i com ho fèiem, va veure clara l’aplicació de la nostra tecnologia a l’entorn dels museus i la va defensar, diria que amb un cert entusiasme, un entusiasme que després hem constatat amb d’altres agents de l’ecosistema museístic. I és que resulta que el dels museus és un dels sectors que està més sensibilitzat pel que fa a la incorporació de l’anàlisis de dades per a prendre decisions. Si pensem en la realitat que han hagut d’afrontar en aquests últims anys de retallades, entenem ràpidament la seva postura.

 

En l’entorn de profunda crisis, els museus han patit doblement pel fet que són organitzacions amb una profunda vocació de servei a la societat que els fa molt dependents financerament de l’administració pública i això els ha abocat a fer un replantejament molt més profund que d’altres sectors: confiar més en l’autofinançament i, conseqüentment, posar més atenció en la banda de la demanda, és a dir, en els visitants.

 

És difícil trobar algun museu en el qual la seva estratègia no giri al voltant del públic i aquesta tendència ha obert un debat sobre el perill de la seva mercantilització. Per exemple, en aquest article, el crític d’art Colin Dabkowski alerta del perill que “les institucions culturals adoptin les tàctiques de Wall Street i Silicon Valley i infectin així les seves missions humanistes”. Apunta també “que les funcions més importants de les organitzacions d’art – per educar, inspirar i fomentar l’empatia a través de cultures i experiències – han estat i seran sempre inquantificables”.

 

El fet que les obres d’art ja no tinguin en exclusiva el focus d’atenció, sinó que hagin de compartir protagonisme amb el públic, és efectivament un canvi profund d’enfoc i és raonable que generi controvèrsia. El cert però és que tot i que el valor de l’art no és quantificable, sí que ho és el cost de gestionar-lo: a nivell de conservació, exposició, promoció, etc. I sembla inqüestionable la necessitat de garantir la sostenibilitat en l’ús d’aquests recursos.

 

Quan parlem amb els gestors dels museus, constatem que la seva visió no és aplicar el coneixement sobre el comportament dels visitants a un ús mercantil de l’art, sinó a un ús més racional dels recursos operatius: adequar els horaris d’obertura i el personal d’atenció a l’afluència real de visitants o valorar l’acollida de les diferents exposicions temporals per una necessitat inevitable de priorització. Sovint, també es tracta d’una qüestió de transparència sobretot en un moment en el qual el mecenatge i els patrocinis estan cobrant més rellevància i l’administració pública exigeix rendir comptes.

 

En qualsevol cas, el debat està servit perquè és un debat totalment necessari, doncs l’ús massiu de dades sobre el comportament dels visitants ha vingut per coexistir amb els criteris de valor artístic i de funció social i educativa i s’haurà de garantir un balanç entre tots aquests principis que no serà trivial.